Dimarts, 23 de maig de 2017

Ramon Solsona, escriptor

 

Ramon Solsona davant un accés de metro al passeig de Gràcia / Pep Herrero

Ramon Solsona, escriptor

TRANSPORT PÚBLIC "A "Línia blava" el vaig fer servir com a metàfora de la gran ciutat" INSPIRACIÓ "Tots tenim amors i desamors, desenganys, les pulsions bàsiques de la vida, tots som novel·les que caminem i pugem a l'autobús"

Oriol Pàmies / 16.09.13 - 08:14h

Des de la seva irrupció al món literari a finals dels anys 80, Ramon Solsona i Sancho (Barcelona, 1950) s'ha confirmat com un dels narradors amb més personalitat de les lletres catalanes. Llicenciat en filologia romànica, va exercir la docència abans de donar-se a conèixer a les llibreries amb "Figures de calidoscopi" el 1989. Després ha publicat cinc novel·les més ─sis comptant "El cor de la ciutat", basada en la sèrie televisiva del mateix nom─, l'última de les quals, "L'home de la maleta", li ha valgut el Premi Sant Jordi 2010. Amb "Les hores detingudes" el 1994 ja havia obtingut el Prudenci Bertrana, el de la Crítica Serra d'Or i la Lletra d'Or. Per escriure "Línia blava" (2004), es va documentar directament en les interioritats de la línia 5 del metro. A banda, ha escrit contes, poesia satírica, articles de premsa i guions televisius, i col·labora en programes de ràdio.

"Malgrat que el transport públic és molt impersonal, està ple de vida. On hi ha una persona hi ha una novel·la, com a mínim!"

Per preparar "Línia blava", novel·la de vides creuades amb el fil conductor del  metro, va voler conèixer per dins l'escenari escollit. És la seva manera de treballar?
—M'agrada documentar-me. Volia fer servir el transport públic com a metàfora de la gran ciutat: una comunió de gent absolutament desconeguda que d'una manera funcional estan junts en un contacte silenciós mentre van d'aquí cap allà i cadascú representa un bocinet ínfim de la vida col·lectiva. Volia mostrar com, en el recorregut d'una línia, hi conflueix la ciutat real, no l'oficial, i com cadascú porta la seva biografia a sobre. Entre ells no hi ha cap comunicació, però sí que hi ha uns fils que expliquen com es va teixint la ciutat a força de vides anònimes.

Fins i tot va aprofitar les estacions que no són tals...
—Un cop vaig triar la línia 5, perquè em queda a prop de casa, vaig descobrir que hi havia l'estació de Gaudí, la que es veu tot passant entre Sagrada Família i Sant Pau / Dos de Maig i que no serveix com a tal, i que se'n projectava una altra entre Collblanc i Pubilla Cases, llavors anomenada Cardenal Reig, i això em permetia allargar i explicar més històries.

Què en recorda, d'aquella immersió en el món subterrani?
—Dues anècdotes, sobretot. Va passar que vaig fer una confidència a un periodista de "La Vanguardia", l'Eugeni Madueño, sobre el que tenia entre mans, i ell em va demanar que fes una sèrie de reportatges monogràfics sobre el metro, per al suplement d'estiu [apareguts del 13 al 19 d'agost del 2001]. Vaig fer-ne sobre els treballs nocturns de manteniment, els objectes perduts, les dones conductores... També en el període preparatori de la novel·la vaig voler parlar amb responsables de Metro, i vaig anar a veure el senyor [José Antonio] Patiño, llavors director de Relacions Externes. Em va atendre molt amablement i, enmig de la conversa, em va mostrar una carpeta amb l'original d'una novel·la que passava tota a la línia vermella i en què cada estació era un capítol, que era exactament el mateix que jo estava preparant des de feia molt de temps per a "Línia blava". Em vaig quedar de pedra i no la vaig ni voler fullejar. És curiós, perquè et penses que tens una idea única i resulta que algú ja l'ha tingut, aquí mateix, amb una altra línia de metro.

Abans havia participat en els guions d'"Estació d'enllaç", la sèrie de TV3 (1994-1999) que passava en una estació però en què no es veia mai cap tren... Hi va fer servir la mateixa documentació?
—No, però la idea de fons de "Línia blava" i "Estació d'enllaç" potser és la mateixa: un lloc de pas en què tothom porta la seva història com una motxilla a l'esquena. Sota terra hi ha vida, una vida que no veu mai el sol. La gent que treballa al metro no sap si plou o fa bon temps, i això té una càrrega simbòlica interessant.

L'experiència d'usuari inspira històries literàries?
—Sí, va ser al transport públic quan vaig veure que havia d'escriure una història sobre aquesta gent que agafa el tren o l'autobús i que no sé qui són. I després de publicar la novel·la em vaig trobar persones que em van dir que feien el mateix que el protagonista: un personatge, que no es diu qui és, que va de punta a punta de la línia 5 i que es fa la pel·lícula de cada passatger que entra. Quan veus algú amb la mà embenada, o amb un bastó, algú que va amb un nen o que porta un violí, et preguntes d'on ve, com és la seva vida... Crec que això ho fem tots, i el metro s'hi presta.

—Ara hi ha qui, a més, ho expressa escrivint un tuit o penjant una foto...
─És que, malgrat que el transport públic és molt impersonal i molt incomunicat, està ple de vida, de vida somorta, que no es manifesta, perquè cadascú va amb les seves cabòries, però hi és. On hi ha una persona hi ha una novel·la, com a mínim!

A "Línia blava" i a "L'home de la maleta" l'escenari és Barcelona, però dues Barcelones ben diferents: la subterrània, i la de la postguerra en què neix Venerando Mallons Cachaldora.
—És la mateixa, no una Barcelona qualsevol. A "L'home de la maleta" hi ha una ciutat marcada per uns fets històrics que acompanyen la biografia del personatge, que neix als anys 30. Però a "Línia blava" vaig voler remarcar el fenomen de la immigració, perquè Barcelona s'ha fet de diferents capes migratòries, i per això hi ha una senyora que ve d'un poble de muntanya, hi ha molta presència de la immigració espanyola del sud i també hi és l'última onada migratòria, la més visible. I també hi ha aquells aspectes que no surten a la història oficial, la cara oculta de la ciutat: el barraquisme, la prostitució.

En general, al seu treball literari, diria que hi ha més pes de l'observació o de la fabulació i l'elaboració?
—Quan escrius històries, aproximadament el 50% ho treus de la realitat, però el més important és el que tu hi afegeixes o reelabores. La realitat et dóna personatges, conflictes... però els has de treballar per donar-los forma literària. A "Línia blava" hi ha moltes coses reals que no ho semblen, perquè tots els personatges estan una mica a l'extrem de l'excepcionalitat. Hi ha coses que semblen inventades: que una rierada s'emporti una persona i que al cap d'uns mesos la trobin a Sardenya sembla fantasia de novel·lista, però va passar.

"Sóc un enamorat del llenguatge, hi trobo tantes coses divertides, curioses i interessants que em plau molt transmetre-les"

La seva preocupació per la llengua, prové de la feina anterior com a docent?
—Sí, jo era un professor molt vocacional abans de dedicar-me a escriure, i una cosa porta l'altra. Tota la feina que faig de divulgació del llenguatge en premsa, ràdio i televisió en el fons ve de la vocació de mestretites. Sóc un enamorat del llenguatge, m'extasio davant les meravelles del llenguatge, hi trobo tantes coses divertides, curioses i interessants que em plau molt transmetre-les. I això es nota segurament a l'escriure. Però jo em plantejo el llenguatge de cada novel·la al moment d'escriure, segons el to i els personatges. A "Línia blava", per exemple, era una llengua neutra, en d'altres està més marcada.

Com a especialista en llengua, com diria que està el català?
—L'estat del català el trobo bo i dolent. D'una banda, té uns espais que no havia tingut mai, entre els quals l'escola, molt important, i per altra banda té una pressió ─com tenen totes les llengües, no només el català─ de llengües fortes, l'anglès i en el nostre cas el castellà, que no dóna facilitats. El missatge positiu és que la llengua ha de ser una font de diversió perquè en resulti una estimació cap a la pròpia llengua.

Sembla que més aviat hi patim, perquè es mor o perquè no la sabem fer servir... Entre l'encarcarament i el calc d'altres llengües, i ha espai per a un català natural?
—Joan Fuster deia als anys 60 que entre l'arcaisme i el barbarisme, hi ha l'enginy de l'escriptor. Reproduir la llengua tal com es parla pot donar un català bàrbar i castellanitzat. O pots dir "siguem purs", i et sortirà un català encarcarat, fals. Pots fer una cosa que no es noti, que sigui viva i actual, però ho has de treballar.

Un altre tret a la seva obra és l'humor, des de la ironia subtil d'alguns contes fins al sarcasme i la paròdia de "DG". Per no parlar dels versos de Lo Gaiter del Besòs contra l'anticatalanisme. L'humor és una defensa o bé una arma?
—En unes novel·les em surt un to seriós, desesperançat, i en d'altres la vena bromista, mordaç. I a "L'home de la maleta" és l'única vegada que hi coincideixen els dos tons. Em surt així, no és una postura deliberada.  D'altra banda, necessitem riure'ns de tot, perquè si no, seria per tirar-nos de cap al riu.

Algun missatge als treballadors i usuaris del transport públic barceloní que comparteixen el viatge anònimament?
—Només vull recordar que cadascú és una novel·la. Veig sobretot a l'autobús persones que llegeixen llibres gruixuts, i penso: "Tu mateix ets per mi un misteri i tu mateix ets una novel·la". Tots tenim amors i desamors, desenganys, les pulsions bàsiques de la vida, tots som novel·les que caminem i pugem a l'autobús.

*Entrevista realitzada amb la contribució dels lectors Ramon Masagué i Jorge Izquierdo.

L'escriptor Ramon Solsona, retratat a finals de juliol a Barcelona / Pep Herrero
L'escriptor Ramon Solsona, retratat a finals de juliol a Barcelona / Pep Herrero
Un moment de l'entrevista, al cafè de La Pedrera / Pep Herrero
Un moment de l'entrevista, al cafè de La Pedrera / Pep Herrero

Compartir:

Informació relacionada

Seccions
Institucions
TMB
Servei
Conceptes
Anys

TMB a Flickr

Carrussel imatges TMB a Flickr

TMB al Twitter

Club joTMBé

JOTMBE