Dimarts, 19 de juny de 2018

Hora Punta

José Coronado, actor a “Los últimos días”

José Coronado durant l’entrevista en un espai de l’estació de metro Badalona I Pompeu Fabra / Pep Herrero

José Coronado, actor a “Los últimos días”

CRÍTIC "Vivim en un món deshumanitzat on els valors s’han perdut i l’únic que té pes són els diners" ESCENARIS "Poder caminar per les vies del metro i saltar per l’andana és un veritable luxe. Per mi va ser com una segona casa”

Marta Franco / 21.03.13 - 13:57h

Amb un premi Goya a la Millor Interpretació Masculina Protagonista pel seu paper de Santos Trinidad a “No habrá paz para los malvados”, i després d’un 2012 ple de col·laboracions, José Coronado (Madrid, 1957) es posa sota les ordres dels germans Àlex i David Pastor a “Los últimos días”, un film apocalíptic en què la humanitat desenvolupa una forma extrema d’agorafòbia, amb Barcelona i el metro com a escenaris.

"No m'identifico amb cap dels meus personatges i amb els últims que he interpretat encara menys"

─Hi ha un moment a la pel·lícula en què el seu personatge li diu al seu company d’aventures, al Marc, interpretat per Quim Gutiérrez: “Ara que per fi ens havia passat alguna cosa interessant!”. Creu que la humanitat està tan malament que necessita un apocalipsi per tornar a sentir-se viva?
─Sembla que sí perquè estem vivint unes vides molt deshumanitzades en què ens estem oblidant de viure les relacions humanes. La tecnologia ajuda a moltes coses, però ens està provocant un aïllament profund. Totes aquestes xarxes socials que hi ha t’impedeixen poder mirar als ulls del teu interlocutor i fins i tot faciliten l’engany, les mentides i la manipulació. A més, estem agredint el planeta contínuament. A partir del segle XX, entre les proves nuclears, la contaminació, la desforestació, etcètera, estem provocant que el planeta s’estigui emprenyant. Ens està donant avisos, però sembla que els ignorem. A mi, personalment, aquesta pel·lícula m’ha fet reflexionar i adonar-me que malgrat que tot el que estem explicant és ficció, si seguim per aquest camí potser en 50 o 100 anys haurem de tornar a reinventar el món.

─Com descriuria el seu personatge, l’Enrique?

─L’Enrique és un canalla sense escrúpols, un tauró al servei d’un poder que necessita executors com ell que els facin la feina bruta.

─Què li ha remogut per dins aquesta nova interpretació?

─La veritat és que m’ha remogut moltes coses. Sobretot m’ha fet ser més conscient del món en què vivim, en què allò que mana són les finances. Ni tan sols la política importa. És un món deshumanitzat on els valors com la moral i l’ètica s’han perdut i l’únic que té pes són els diners.

─Com ha estat treballar per als germans Pastor?

─Ha estat un plaer. Portaven cinc anys preparant aquesta pel·lícula i tenien molt clar el que volien explicar. A més, porten un segell molt característic, perquè ells s’han format i han mamat tot el que saben del cinema americà, i això es nota al film. Han sabut imprimir l’estil, el ritme i l’acció del cinema americà, però, al mateix temps, la pel·lícula està impregnada de l’emoció que ens agrada als europeus, o almenys a mi. Això fa que a la pel·lícula, a més d’estar carregada d’aventures que t’atrapen des del primer moment i fins al final, també hi ha moments en què t’arrenca la llagrimeta i d’altres en què et fa riure. Crec que aquest és precisament un dels grans encerts dels germans Pastor.

─Durant el 2012, el seu personatge de Santos Trinidad a "No habrá paz para los malvados" li ha donat gairebé tot pel que fa a reconeixements (Goya, Fotogramas de Plata, Unió d’Actors, Premi Sant Jordi). Creu que viu un dels seus millors moments?

─Possiblement sí. Sobretot tenint en compte com està tot i en particular la nostra indústria, en què és molt difícil trobar feina. Jo tinc la sort de seguir treballant, així que em sento molt afortunat i l’únic que faig és donar les gràcies i intentar fer-ho el millor possible.

"Em sembla terrible que la cultura costi el mateix que un gintònic. Estic segur que es retractaran de la pujada de l’IVA perquè és una mala mesura"

─Ha fet de tot: cinema, teatre, televisió (on es va donar a conèixer a "Brigada Central") i fins s’ha atrevit amb la publicitat. ¿Quin personatge o gènere li agradaria interpretar ara? (via Miguel Olmo i Inés-María Corzo Pérez)

─Tinc una capacitat molt gran d’autoconvènce’m que el millor que puc fer ho estic fent en el moment que em toca, perquè en aquesta professió l’atzar hi intervé moltíssim. És un món molt fràgil en què els projectes cauen, es trenquen. Per això, m’il·lusiono més amb personatges que vull fer en el teatre, que és més fàcil per mi poder portar-los a terme. En teatre em ve de gust fer de rei Lear [una de les principals tragèdies de William Shakespeare], o de Segismundo [protagonista de “La vida es sueño”, de Pedro Calderón de la Barca], però en cinema i televisió sempre estic obert i il·lusionat amb l’últim que tingui entre les mans.

─Quin personatge dels que ha interpretat se li assembla més? (via Jordi Izquierdo)

─Intento que s’assemblin poc a mi. El que un actor ha de fer és allunyar-se al màxim de la seva persona. Poder viure altres vides i enriquir-nos personalment d’aquestes vivències és el privilegi que tenim els actors. No m’interessa viure personatges que són com jo, sinó aprendre’n per a bé o per a mal. Així que no m’identifico amb cap dels meus personatges i encara menys els últims: el d’Enrique no el vull, a Santos Trinidad imagina’t, i al d’"El cuerpo" ni parlar-ne. No, gràcies a Déu no m’assemblo a cap.

─Com ha estat gravar imatges en un escenari ferroviari real? (basada en les preguntes de Joaquim Garcia i Ramon Massagué)

─Vam estar un mes vivint al metro i molt més per sota, a les clavegueres, trepitjant aigua i molta humitat. Va ser un veritable luxe gravar al suburbà, perquè com a ciutadà del carrer sempre vas agafat al teu vagó i no tens l’oportunitat de caminar pels rails, de saltar per l’andana, etc. Era un decorat natural que jo vaig acabar sentint molt meu perquè portàvem tant de temps treballant-hi que era gairebé com tornar a casa. A més, quan enregistràvem seqüències com la que surt simulant la terminal de Sants en què gairebé 500 extres vivien pràcticament allà, entraves ràpidament en la dinàmica de la història en la qual la gent ha de viure sota terra i no hi ha cap millor lloc per viure que el metro. Per mi va ser com una segona casa.

─És usuari del metro? Què n’opina, d’aquest mitjà de transport? (via Juan-Antonio Cárdenas)

─Pel meu tipus de feina ara l’agafo menys que abans. Quan era més jove l’utilitzava més, però tinc una filla a qui li encanta el metro i de vegades donem voltes pel metro com a diversió.

─Qué opina de la pujada de l’IVA en els productes culturals com el cine? (via Xosé M. Carreiras Azcona)

─Em sembla terrible que la cultura costi el mateix que un gintònic. I més quan està demostrat que amb això no es recapta més. Per què apujar l’IVA si t’anirà la meitat de gent a les sales de cinema? Hi ha models com el francès, que té un 7% d’IVA per a la cultura, i que com a indústria això els funciona molt millor. També em fa molta ràbia que diguin que els actors o el món del cinema ens aprofitem de les subvencions. Subvencionat està pràcticament tot. A més no ens subvencionen a nosaltres. Nosaltres som el mitjà perquè arribi a la gent. Se subvenciona el poble perquè els pugui arribar la cultura. És un error molt gran, crec que ells ja saben que és un error però no poden fer marxa enrere, de moment. Estic segur, no obstant, que en poc temps, en un any o així, se’n retractaran, perquè és una mala mesura.

* Al vídeo que acompanya l’entrevista podeu veure l’actor responent les “preguntes del lector”. Gràcies a Joaquim Garcia, Ramon Massagué, Juan Antonio Cárdenas, Jordi Izquierdo, Julián Montesinos, Miguel Olmo, Inés-María Corzo i Xosé M. Carreiras per participar-hi.